dimecres 29 d’abril de 2009

70 anys sense República

Enguany es compleixen 70 anys de l’entrada de les tropes franquistes a la nostra ciutat. Es posava així, punt i final a un somni que va durar ben poc però va fer molts avanços. La II República. Els colpistes van guanyar la guerra, obrint la nit més fosca de la nostra història. Una nit que va durar 40 anys de persecució, de mort i de reacció, i va aturar el rellotge de la nostra història.

Espanya va retrocedir en tots els aspectes. En llibertats individuals i col·lectives, en drets de ciutadania i en drets nacionals, en cohesió i justícia social. 40 anys que van segrestar el futur de generacions senceres condemnant-les a la mort, a l’exili, al silenci i a la desigualtat.

Després de la mort del dictador va arribar la democràcia, enguany celebrem també els primers 30 anys d’Ajuntaments democràtics, i es van anar restituint, de mica en mica, les llibertats individuals, col·lectives i polítiques, Espanya va començar a retrobar-se amb Europa i el món, però el camí no està encara fet.

Hi ha qui ens vol fer creure que s’ha acabat la transició, que el procés de reformes democràtiques ha conclòs. Però això no cert. L’Espanya actual conserva molts gestos de l’antic règim. Continua finançant una monarquia caduca i una església ultra, posa traves al desenvolupament federal de l’Estat, il·legalitza partits i manté una llei electoral que condemna les minories. Una Espanya que continua sense condemnar els botxins de centenars de milers de víctimes del franquisme.

Cal una segona transició, que impulsi una Espanya federal dels drets i les llibertats i que obri el camí cap a una nova República.

dijous 23 d’abril de 2009

De Rosita(s)

A las 6 de la mañana con el primer café del día y justo antes de salir a comprar 400 rosas para el puesto que EUiA ponemos cada año en la Rambla de l'Hospitalet, Carles Francino daba la noticia en la SER: "Rosa Aguilar será la Consejera de Obras Públicas del Gobierno de la Junta" y me daba a mí el cumpleaños.
Mentíría si dijera que no me sorprende, pero también lo haria si dijera que una cosa así era del todo imprevisible. Todo el mundo sabe que Rosa nunca quiso ni escuchar las propuestas que se le hicieron en más de una ocasión _me consta_ para tomar las riendas de Izquierda Unida. Rosa ha escogido el camino fácil. Como tantos otros, y otras, antes que ella. La Alcaldesa más importante de IU pasará a engrosar a partir de hoy la lista de los que hicieron de su compromiso carrera y no dudaron en subirse al caballo ganador, aunque el sol saliera por Antequera. Nuestra reciente historia está llena de casos similares, como Curiel, López Garrido, Almeida.
Es su decisión. Una decisión personal que respeto _¡qué remedio!_ pero no entiendo ni comparto, que la descalifica para mí en muchísimas cosa. "Según cuál sea el resultado, me plantearé mi compromiso con IU", vino a decir, más o menos, poco antes de la última Asamblea Federal como si buscara la excusa para la decisión que ha tomado ahora.
Lo que ella no contemplaba era que la Asamblea no acabara como ella esperaba. Ni ruptura ni reacción. La Asamblea no sólo no acabó mal si no que acabó bastante bien, y poco después en torno al compromiso de las partes y a la capacidad del nuevo coordinador para dialogar con todo el mundo, incluso con los que no le habíamos votado, ha ido sacando poco a poco a la organización del atolladero_ y lo que todavía nos queda_, recuperando progresiva y lentamente, intención de voto.
Rosa, rosae, rosa continuaba en la dirección como responsable de la política institucional de IU, ¡casi nada! y rosita se nos quedó sin coartada hasta que ¡zas! se ha presentado la ocasión y no ha dudado en arrimarse al sol que más calienta. Triste final, por mediocre, para la que pasaba por representar el glamour en IU.
Que a usted le vaya muy bien, futura consejera socialista de Andalucía, usted no fue la primera ni será la última alcadesa de Córdoba por IU, en eso vamos a seguir poniendo el empeño la gente de Izquierda Unida.
Por último, consejo para ZP: fiche usted, si no lo ha hecho ya, para algun cargo relevante a la presentadora de la Ventana; ojo avizor el suyo. Primero, Guardans, ahora Aguilar, quien pasa por su tertulia parece acabar rendido a los pies de su Gobierno.

divendres 17 d’abril de 2009

Taller de inmigración

Ayer tuve la suerte de asistir al taller de inmigración que organizaban el Centre d'Estudis de l'Hospitalet y la Asociación de Vecinos de Collblanc-la Torrassa. Fantástico. Una mesa amplia en la que 4 mujeres explicaban su experiencia.

Eran representantes de la inmigración del'Hospitalet en tres momentos diferentes y de procedencias bien distintas Córdoba, Toledo, Ecuador... Fue un encuentro emotivo en el que el relato de las cuatro mujeres tenían muchos puntos en común: la necesidad que obliga a dejar tu lugar de origen, la incertidumbre, las dficultades, la búsqueda de una nueva identidad cultural..... Un taller en el que se abrían nuevas preguntas y continuos puentes entre los de aquí y los de allá. Las fronteras son cada vez más difusas, más líquidas; ¿quién no tiene un relato de inmigración más o menos cercano? En primera persona o a través de vínculos familiares o de amistad. Las distancias también se acortan. ¿Integración, convivencia, adaptación....? Un reto y una oportunidad para ser más ricos, más plurales, más diversos...¿qué es la identidad cultural en nuestros barrios globales? Una oportunidad para reinventar la solidaridad internacional sin salir del propio barrio; como comentaba una compañera: se redefine el espacio, de repente, te puedes sentir más cerca de Guayaquil, la Paz o de Casablanca, que de otros barrios geográficamente más cercanos. Mis felicitaciones a los impulsores de la experiencia y mi aliento para continuar explorando contra dirección. Curiosamente, agria coincidencia, los fascistas embuzonaron ayer todo el barrio con su mierda xenófoba.
No dejé de pensar en todo el rato en el yayo Alfonso. También inmigrante de Hinojosa del Duque, Córdoba. Perdió una Guerra en la que se dejó algo más que la juventud en aquellos 3 años de infierno más los dos que le siguieron de persecución. Jornalero en los campos de los Pedroches en los que trabajaba de sol a sol, a cambio de poco más que la comida y el alojamiento, perdió también su paisaje cuando tuvo que emigrar con toda la familia en los 60 hacia Barcelona, a sus 50 años ya cumplidos. Como me dijo, pocos días antes de su muerte, a sus espléndidos 93 : "quién me iba a decir a mí, que los mejores años de mi vida me llegarían después de jubilarme tan lejos de mi casa".

Hijo, nieto y compañero de inmigrante, mi identidad cultural es múltiple y compleja, al estilo de aquél que decía sentirse catalán de Córdoba y andaluz de l'Hospitalet. Mi manera de sentirme de aquí no puede dejar de incorporar paisajes del sur de España, de los Pedroches a Almería, pasando por algun maravilloso verano en Cádiz, y mi más reciente encuentro con Rosario, provincia de Santa Fé, y todo, absolutamente todo, sin necesidad de salir de l'Hospitalet.

dimarts 14 d’abril de 2009

Més del mateix

Els hem vist somrient feliços a la Cimera del G-20, hem vist un complet reportatge fotogràfic de totes i cadascuna de les seves reunions de les últimes setmanes. Els hem vist celebrar l’aniversari de l’OTAN i, fins i tot, hi ha qui ha pogut complir el seu somni: fotografiar-se amb Barak Obama, com si es tractés d’una estrella de rock.

Però no hem sentit ni una sola idea nova per sortir d’aquesta crisi. Les teòriques diferències entre el que ens han volgut vendre com l’esquerra (Obama i Brown) i la dreta (Sarkozy i Merkel) no han estat més que un exercici retòric. Són més del mateix. No hi alternativa en el marc d’aquest model, el que cal és canviar el model. Construir un nou model de relació entre ciutadania, Estat i mercat, que posi l’economia productiva al servei de les persones, que doni resposta a les seves necessitats sense generar-li de noves.

De volta a Espanya, més del mateix. La intervenció de la Caja de Castilla-La Mancha, desmenteix un altra afirmació del president: “el sistema financer espanyol té molt bona salut”. Més del mateix. Prou de diners públics a la Banca Privada; el que cal és desenvolupar una Banca Pública que garanteixi el crèdit a les famílies i a les petites i mitjanes empreses.

I per tancar la setmana, remodelació del Govern. Més del mateix. No ens servirà de res un canvi de cares, si no hi ha un canvi de polítiques. Mentrestant, nosaltres continuem exigint que es resolgui el finançament i reclamant un nou fons d’inversió local per activar l’economia local.

dijous 2 d’abril de 2009

Dinar amb Cayo Lara

Dimarts passat vaig dinar amb Cayo Lara, coordinador general d'Izquierda Unida. Va ser una reunió-dinar a la que va assistir tota la comissió permanent d'EUiA. He de dir que em va causar una gran impressió. Vaig veure a una persona senzilla, honesta, amb una gran sensibilitat i un gran coneixement de la realitat, que toca de peus molt i molt a terra.

Va ser la primera vegada que venia a Barcelona, des de que és Coordinador d'Izquierda Unida, per assistir a una entrevista a COM Radio. Es va interessar per l'actualitat catalana. Vam parlar de finançament, del de Catalunya i del dels municipis, ell em va ser alcalde d'Argamasilla, Ciudad Real, dels pagesos, de la SEAT, de la situació de la Caja de Castilla-la Mancha, i fins i tot, es va interessar molt pel bicing, que per cert, per fí tindrem a la nostra ciutat, si tot va bé, l'any vinent.

Vaig tenir l'oportunitat de conèixer a una persona tranquila i senzilla amb les idees molt clares, que parla amb molta passió de les coses que importen. No cal donar diners a la Banca Privada, el que cal és fer una Banca Pública, i no cal donar ajuts per pagar les hipoteques, el que és necessari és que l'Estat i/o les CCAA rescatin les hipoteques a aquelles persones que no les puguin pagar.

Per cert, ja toca un acte polític amb Cayo a Catalunya, no?




(foto El país)